Matrícules universitàries

El proper curs acadèmic els estudiants universitaris de la comunitat autònoma de Catalunya hauran de pagar entre 600 i 900 euros més per la seva matrícula universitària. El ministre d’educació espanyol, José Iganció Wert, justifica la mesura fent esment en què, actualment, els estudiants només paguen el 12% del cost total de la carrera i després d’aquest increment de les taxes passaran a pagar el 25% d'aquest.

Com sempre, el discurs neoliberal argumenta aquestes mesures afirmant que amb la crisi s’han de reduir despeses i que el model universitari és totalment insostenible. Totes aquestes deduccions són una fal·làcia i formen part de la ben estudiada estratègia neoliberal per fer pagar la crisi a les persones més dèbils i amb menys recursos del sistema. Si comparem la despesa pública en educació universitària de l’estat espanyol i la resta d’estats d’europeus, observarem que el ministeri de Wert és dels que menys inverteix en percentatge total del PiB. Malgrat això, segons Wert i els seus socis de convergència la despesa pública en universitats és incomprensible en temps de crisi i s’ha de reduir. A més a més, aquesta reducció de la inversió en universitats és produeix quan s’ha eliminat l’impost de successions, s’anuncia una amnistia fiscal, es fan els ulls grossos al frau fiscal i es continua sense gravar les rendes més altes. Tot plegat, sembla una broma de mal gust orquestrada pels grans poders econòmics de la nostra societat.

Malgat tot, les retallades en universitats de broma no en tenen res, i el què és més greu és que el veritable objectiu que persegueixen aquestes mesures és crear una universitat elitista on només hi puguin accedir els fills i filles de les classes més adinerades i dominats de la societat. D’aquesta manera, s’impedirà l’accés a la universitat dels primogènits de les famílies amb menys recursos. Cal puntualitzar que en un estat del benestar, com el que ens havien venut, la universitat és aquell trampolí, que en teoria, permet que les persones amb menys recursos puguin millorar la seva posició social. Si aquest trampolí ja ha tingut prous mancances i ha funcionat malament els darrers anys de suposada bonança econòmica, a partir d’ara, serà inexistent.

Una societat on els joves adolescents de les classes populars no poden accedir a la universitat i anhelar un futur millor està sentenciant aquest joves a una vida de precarietat i frustració. Allà on no funciona l’escala social s’està condemnant als habitants de les classes mitjana i baixa al fracàs, la desesperació i a la violència del sistema.  Correspon als joves de la nostra generació decidir si acatem les polítiques dels grans poders econòmics i polítics que volen acabar amb els nostres somnis o construïm un present de lluita per aconseguir un futur sense capitalisme i on la cultura i la universitat siguin el centre de la societat.