Matrícules universitàries

El proper curs acadèmic els estudiants universitaris de la comunitat autònoma de Catalunya hauran de pagar entre 600 i 900 euros més per la seva matrícula universitària. El ministre d’educació espanyol, José Iganció Wert, justifica la mesura fent esment en què, actualment, els estudiants només paguen el 12% del cost total de la carrera i després d’aquest increment de les taxes passaran a pagar el 25% d'aquest.

Com sempre, el discurs neoliberal argumenta aquestes mesures afirmant que amb la crisi s’han de reduir despeses i que el model universitari és totalment insostenible. Totes aquestes deduccions són una fal·làcia i formen part de la ben estudiada estratègia neoliberal per fer pagar la crisi a les persones més dèbils i amb menys recursos del sistema. Si comparem la despesa pública en educació universitària de l’estat espanyol i la resta d’estats d’europeus, observarem que el ministeri de Wert és dels que menys inverteix en percentatge total del PiB. Malgrat això, segons Wert i els seus socis de convergència la despesa pública en universitats és incomprensible en temps de crisi i s’ha de reduir. A més a més, aquesta reducció de la inversió en universitats és produeix quan s’ha eliminat l’impost de successions, s’anuncia una amnistia fiscal, es fan els ulls grossos al frau fiscal i es continua sense gravar les rendes més altes. Tot plegat, sembla una broma de mal gust orquestrada pels grans poders econòmics de la nostra societat.

Malgat tot, les retallades en universitats de broma no en tenen res, i el què és més greu és que el veritable objectiu que persegueixen aquestes mesures és crear una universitat elitista on només hi puguin accedir els fills i filles de les classes més adinerades i dominats de la societat. D’aquesta manera, s’impedirà l’accés a la universitat dels primogènits de les famílies amb menys recursos. Cal puntualitzar que en un estat del benestar, com el que ens havien venut, la universitat és aquell trampolí, que en teoria, permet que les persones amb menys recursos puguin millorar la seva posició social. Si aquest trampolí ja ha tingut prous mancances i ha funcionat malament els darrers anys de suposada bonança econòmica, a partir d’ara, serà inexistent.

Una societat on els joves adolescents de les classes populars no poden accedir a la universitat i anhelar un futur millor està sentenciant aquest joves a una vida de precarietat i frustració. Allà on no funciona l’escala social s’està condemnant als habitants de les classes mitjana i baixa al fracàs, la desesperació i a la violència del sistema.  Correspon als joves de la nostra generació decidir si acatem les polítiques dels grans poders econòmics i polítics que volen acabar amb els nostres somnis o construïm un present de lluita per aconseguir un futur sense capitalisme i on la cultura i la universitat siguin el centre de la societat.  

Frau i espoli fiscal

Els últims dos anys la política del govern català s’ha basat en la redundància de les paraules “dèficit fiscal”. Segons els actuals dirigents de la Generalitat els comptes d’aquesta institució acumulaven un enorme dèficit provocat pels estralls de la crisi econòmica. Els senyors neoliberals del govern de CIU amb el suport de la Unió Europea han iniciat un conjunt d’ajustos pressupostaris, més popularment anomenats retallades, per tal de reduir aquest dèficit. Com en tot govern neoliberal, les mesures han anat encaminades a reduir les prestacions socials de l’Estat del Benestar (ensenyament, seguretat social, cultura,etc.) fet que ha provocat que la crisi la paguessin aquells que no havien fet res per provocar-la, és a dir, les classes populars, quan al mateix temps els nostres governs es gastaven milions d’euros en rescatar els bancs que si que havien tingut una implicació directa en la crisi. Dit en altres paraules, hi ha hagut una socialització general de les pèrdues provocades per la crisi, quan durant els anys de bonança econòmica només hi ha hagut una privatització dels beneficis dels bancs.

Després aquesta petita introducció a la crisi, avui m’agradaria parlar d’un tema que els poders econòmics i polítics del nostres país han intenten amagar tant com poden, ja que és on rau l’excessiva i immoral riquesa d’alguns membres de la nostra societat. Aquest fet és el frau fiscal, aquest és una pràctica utilitzada per les grans fortunes del nostre país per tal d’evitar la gravació d’impostos tot utilitzant múltiples tripijocs a hisenda o directament guardant els seus diners a paradisos fiscals com Andorra o Suïssa. Es calcula que el frau fiscal a Catalunya puja a la quantitat de 16.000 milions d’euros  que les grans empreses i fortunes aconsegueixen evadir. La importància d’aquesta xifra pren molta més rellevància si la comparem amb els diners que s’estalvia el govern català mitjançant les retallades: 2.700 milions d’euros. Dit d’un altra manera, la suma de totes les retallades és només el 17% de tot el frau fiscal. Imagineu-vos tot el que es podria fer  si això es dónes a conèixer i els poders polítics del país iniciessin una veritable campanya de control fiscal per aconseguir que aquest diners acabessin a les arques públiques. Òbviament, les retallades ja no serien necessàries i es podrien utilitzar el diners restants per augmentar les prestacions socials i així reactivar l’economia. I ja no em puc ni imaginar com en sortirien de beneficiades les classes populars si es nacionalitzessin la banca com a culpable de la crisi i es redistribuïssin els seus beneficis en política social i d’atenció a la població.

Malgrat el greuge que ja suposo el frau fiscal, la pressió sobre les classes populars catalanes no s’acaba aquí, el poble català també pateix l’espoli de l’estat espanyol, més conegut com a espoli fiscal. Es calcula que l’espoli fiscal puja a la quantitat de 22.000 milions d’euros anuals que pertanyen als catalans i ens roba l’estat espanyol. Combinant aquest dos conceptes, arribo a la conclusió que les classes populars catalanes estan doblement humiliades i estafades: d’una banda per les grans empreses i fortunes del país i l’altra per l’estat espanyol. L’única solució que veig al problemes és quelcom que ja fa temps que incomoda als poder polítics del nostre país: independència i socialisme.

Per a més informació del frau fiscal: http://lladres.acampadagirona.org/

Renfe, Ave i demés glòries espanyols

Avui,  els principals mitjans de comunicació del nostre país ens han informat de l’accident ferroviari que ha ocorregut a Mataró. Concretament, un tren de rodalies Renfe ha xocat contra el topall del final de la via provocant 10 ferits lleus.  Aquesta notícia no hauria de ser res més que una anècdota, en un país on es suposa que el transport ferroviari es fa de forma eficient i segura. Tot i això, la crua realitat ens mostra que els incidents i avaries a la xarxa ferroviària de rodalies i la resta de país són el pa de cada dia. Sense anar gaire lluny el passat 19 de Gener un xoc de trens a l’estació del Clot va deixar 24 ferits lleus i un de greu. Algú podria pensar que aquests accidents són fruit de la mal sort però, quan un és usuari habitual de renfe s’acostuma la poca puntualitat dels trens.

Els causants d’aquesta situació, són un cops més, els senyors del govern espanyol que durant anys han deixat la xarxa de rodalies i del resta del país sense la més mínima inversió. El servei ferroviari de rodalies de Barcelona compta amb 410.000 usuaris diaris i la línia Barcelona - Portbou és la línea de mitja distància més usada de tot l’estat. Malgrat aquestes bones dades d’ús dels serveis ferroviaris per part dels catalans, el Ministeri de Foment espanyol és de l’opinió que és millor invertir els diners en l’AVE que uneix Toledo i Cuenca amb 9 usuaris diaris, 18.000 euros de manteniment diaris i una inversió inicial milionària.

A les nostres terres, també, fa anys i anys que duren les obres per posar en servei el ja famós AVE. A la ciutat de Girona les obres van començar l’any 2008 i encara queden 2 o 3 anys perquè s’acabin difinitivament, amb els sorolls, fum, pols i caos circulatori que això comporta. A part d’això cal sumar-hi els 4.200 milions d’euros d’inversió prevista que hi ha pel tram Barcelona – Portbou. Després d’observar les dades sóc d’aquells que opinen que els 4.200 milions els haguéssim pogut invertir en millorar la xarxa ferroviària convencional catalana amb més línies i freqüències. Cal recordar que l’AVE, en gran mesura, és utilitzat per les classes altes de la societat que tenen la necessitat de moure’s ràpidament pel territori estatal i es poden pagar el preu del bitllet mentre que les classes mitjana i baixa estan condemnades a seguir utilitzant el paupèrrim servei que ofereix la xarxa ferroviària convencional catalana. 

La (in)-justícia espanyola

Els darrers dies s’ha celebrat a València un dels judicis més esperats al nostre país. Francisco Camps, ex-president del País valencià s’asseia al banc dels acusats com a imputat en la trama Gürtel. Concretament, se’l acusava de suborn, tràfic d’influències i de rebre “trajos” d’un alt valor. Malgrat les esperances que d’una vegada per totes es condemnés a algun dels molts corruptes que s’aprofiten de les arques públiques amb total impunitat, la justícia espanyola ens ha tornat a decebre per enèsima vegada absolent Camps.

Camps no ha sigut el primer corrupte, ni serà l’últim, a escapar-se, de la justícia espanyola. Cal recordar, el flagrant cas de Fèlix Millet que després d’apoderar-se de més de 35 milions d’euros ha esquivat els tribunals i pot gaudir d’una prou tranquil·la jubilació al seu xalet de Pedralbes. Fa poques setmanes, també s’ha destapat el cas d’Iñaki Urdangarin, ex-jugador d’handbol casat amb la infanta Cristina, acusat de desviar diners públics a les seves empreses privades com la fundació Nóos. Les il·lícites activitats del gendre del rei han esquitxat de ple la ja prou qüestionada i il·legítima monarquia espanyola.  D’aquí pocs dies, Urdangarin haurà de declarar davant del jutjat de Palma, però a un gran nombre de persones ja no ens queda ni la més mínima esperança de veure Urdangarin a la garjola.

Malgrat la facilitat amb la qual alguns individus aconsegueixen salvar-se dels càstigs judicials, d’altres no ho tenen tant fàcil. N’és un exemple l’antic dirigent de Batasuna Arnaldo Otegi condemnat a 10 anys de presó acusat de col·laborar amb ETA. En el moment de la seva detenció, l’octubre de l’any 2009, al polític independentista basc només se’l  va acusar de voler reorganitzar l’antiga Batasuna. A banda d’Otegi, els tribunals de l’estat espanyols han impostat penes de presó a centenars de polítics bascos pel simple fet de pertànyer a l’esquerra abertzale, tot i no tenir cap relació amb  atemptats ni l’organització interna d’ETA.

Aquests exemples ens mostren fins a quin punt és hipòcrita la justícia espanyola, condemnant  polítics pel simple fet de tenir unes idees concretes i absolent aquells aprofitats i vividors que engrandeixen les seves comptes bancàries gràcies als diners del poble. Un dels elements fonamentals de qualsevol democràcia és la separació de poders en executiu, legislatiu i judicial. En els estats democràtics el poder judicial hauria de ser totalment independent del poder polític. La gran democràcia espanyola i el famós “estado de derecho” que en han venut durant tants any sembla ser que de democràcia no gaire, un dels molt arguments perquè els catalans anem foten el camp.

Benvinguda

Benvinguts al meu bloc:

Intentaré anar-lo actualitzant periòdicament explicar la meva particular visió del món i sobretot de la política  sempre en un sentit d'anàlisi crítica però també distesa i amena.

Gràcies per vistar-lo, qualsevol opinió serà benvinguda!